Article de l’Elena Hevia publicat al diari El Periódico el 3 de juliol de juny del 2019. Fes clic aquí per veure l’article original

El segell que ens va presentar Kundera, Murakami o Aramburu viu la seva gran festa d’aniversari

Tusquets editorsAquesta nit reunirà editors internacionals, autors del seu catàleg i llibreters en la celebració

Fa 10 anys Beatriz de Moura i la seva parella, Toni López Lamadrid, van celebrar el 40 aniversari de l’editorial Tusquets, el segell que l’editora brasilera va fundar amb el seu llavors marit, l’arquitecte Oscar Tusquets. Aquella festa, molt bonica, perquè se celebrava als jardins del palauet, un lloc de somni amb jardí, balconada i estany i gos, que allotjava la seu del segell. A la bellesa no va ser aliena una txekhoviana aroma malenconiosa després del convenciment de la parella que aquell seria per a López de Lamadrid l’últim estiu. Ho va ser, va morir al setembre. Però més enllà d’allò també va ser un comiat a un espai, a un estil d’esquerra exquisida, a una manera de fer llibres joiosa i una mica bohèmia, que va culminar en la venda de l’editorial de Milan Kundera, Marguerite Duras, Henning Mankel, John Irving, Haruki Murakami, Almudena Grandes, Javier Cercas o Fernando Aramburu a Planeta i a deixar anar les regnes a poc a poc.

Aquesta nit una altra celebració de xifra rodona i significativa, mig segle, intentarà emular aquella altra celebració acollint editors internacionals, autors i llibreters, donant compte que malgrat les transformacions ja dins del gegant editorial, Tusquets, ha sabut mantenir el seu caràcter. El seu actual director editorial, Juan Cerezo, que es va formar a Tusquets i que durant molts anys va ser la mà dreta de De Moura, esmenta que la transició ha sigut poc intervencionista de part de Planeta i, per tant, gens traumàtica: “perquè l’equip seguim sent els mateixos i ho som des de fa molts anys”.

Tusquets és com Anagrama –que aquest any també apagarà 50 espelmes–, filla directa d’aquella Gauche Divine que a Barcelona intentava casar el glamur amb la irreverència política. Potser Tusquets es va apropiar una mica més del glamur i d’un esperit lúdic més gran que el segell de Jorge Herralde, nascut bastant més polititzat però això no va ser obstacle perquè Tusquets dins dels seus llegendaris Cuadernos Ínfimos llancés els textos que calia llegir sí o sí referent a temes que llavors –i encara avui– preocupaven com els primers textos de reflexió queer, sobre noves formes de convivència del hippisme comunitari, la llavors puixant antipsiquiatria o directament textos de Marx i Bakunin. I això sense oblidar una col·lecció de curt recorregut anomenada Acracia. I és que Beatriz de Moura es va identificar abans amb l’esperit anarquista que amb el dogmatisme comunista.

L’editorial, per si mateix, va néixer d’un duel de reines. Beatriz treballava a Lumen a les ordres de la germana de la seva parella, Esther Tusquets, hi va haver enganxades entre totes dues –les dues gastaven no poc caràcter– i va ser fulminantment comiat d’aquell segell. Allò va ser la llavor per crear-ne un de nou. Sense el menor interès o habilitat per als números, el primer any tot el que podia sortir malament va sortir malament, fins que un cop de sort, el 1970, va inflar les espelmes del negoci. Un seductor Gabriel García Márquez, gran amic, encimbellat en els seus ‘Cien años de soledad’, es van saltar tots els protocols editorials i li va regalar un llibre únic, una sèrie de reportatges apareguts en la premsa colombiana, que des d’aleshores no ha deixat de vendre milions d’exemplars. ‘Diario de un náufrago’ va ser l’inici d’una tendència que Tusquets sempre ha tingut: un incontestable èxit en un títol carismàtic que acapara les vendes, digui’s ‘La insoportable levedad del ser’, ‘El amante’, ‘Soldados de Salamina’, ‘Tokio Blues’ o ‘Patria’.

“Quan Gabo em va oferir ‘Diario de un náufrago’ l’editorial estava situada a la cuina d’un pis de 70 metres quadrats on vivíem quatre persones. Amb només 96 pàgines, aquest llibre va contribuir al llarg futur que ha tingut Tusquets”, recorda De Moura. Ella s’até gairebé a un secret de confessió a l’hora de revelar les magnífiques i llargues converses que va mantenir amb autors com Milan Kundera –que ha sigut fidel al segell al llarg dels anys– o quan per telèfon va escoltar la veu ronca marcada per l’alcohol de Madame Dures, una altra dona gens fàcil. “Els intercanvis d’opinions entre els autors i l’editor són un dels tresors que els escriptors solen preservar per tota la vida com a part del seu aprenentatge i sovint, d’una forma o una altra, es filtren en els seus escrits”.

Si vols llegir l’article sencer clica aquí