per

Mentre que les màquines devoren tota la cultura i aprenen a crear contingut indistingible de l’humà, sorgeixen interrogants fonamentals sobre autoria, creativitat i valor cultural. Quin futur espera a escriptors i lectors quan els algorismes dominen l’art de contar històries?

«Ningú no pot demostrar que hi haurà alguna cosa que no passarà mai», vaig sentir que deia Pep Martorell, director del Barcelona Supercomputing Center, en una entrevista fa poques setmanes. No trobo una frase que representi millor el vertigen, la incertesa i les preocupacions que generen el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Es tracta d’una tecnologia que ens promet un futur millor, amb un impacte positiu enorme en la recerca científica i la possibilitat de desbloquejar molts dels grans dilemes de la humanitat. Però, alhora, ens terroritza. Essencialment, perquè no tenim del tot clar si aquest futur ens inclou a tots de la mateixa manera.

Darrere d’aquesta enorme transformació social i cultural, hi ha un concepte: «l’aprenentatge profund de les màquines». Aquest és l’avenç tecnològic que explica per què la revolució de la IA està passant precisament ara. El salt exponencial que presenciem està íntimament relacionat amb la possibilitat inèdita que les màquines puguin aprendre i superar-se a si mateixes, i ho fan a una velocitat que, per moments, resulta esgarrifosa. Un exemple il·lustratiu és Colossus, l’immens centre d’entrenament d’IA que Elon Musk va muntar en tan sols 122 dies. La seva IA, Grok, va necessitar només dos mesos d’entrenament per alimentar-se de pràcticament tot el contingut que com a éssers humans hem abocat a internet: prop de 2.600 milions de llocs web, incloent-hi la Viquipèdia, articles periodístics, continguts de xarxes socials, llibres, música, sèries i subtítols de pel·lícules. I, a continuació, va aprendre a llegir i a escriure. A parlar i a dibuixar. A generar música i vídeos. 

Aquest procés d’aprenentatge massiu és el que ha permès que les IA desenvolupin capacitats extraordinàries. ChatGPT, per exemple, supera actualment el 90% dels humans en comprensió lectora i té coneixements al nivell d’una persona doctorada en qualsevol disciplina. L’evolució ha estat vertiginosa: en menys d’una dècada hem passat de sistemes que creaven imatges visualment pobres o textos incoherents, a intel·ligències artificials capaces de gestionar tots els estils artístics, combinar-los i desenvolupar continguts que, sovint, resulten indistingibles dels generats per humans.

Des d’una perspectiva tecnològica, se sol argumentar que el procés d’aprenentatge de les màquines és anàleg al fet que un humà llegeixi centenars de llibres o vegi milers d’imatges per inspirar-se: la màquina «aprèn» patrons, però no emmagatzema les obres originals. Amb tot, des de la perspectiva dels creadors d’aquests continguts, això equival a una forma de pirateria sofisticada. Les IA han consumit milions de llibres, imatges i pel·lícules, sense permís ni reconeixement (moral ni econòmic). Aquest escenari planteja, a més, un segon desafiament igualment important: què passa amb el contingut «nou» que les mateixes IA ens ajuden a generar? A qui pertany realment? Com es pot valorar en termes creatius i econòmics?

Hi ha un consens generalitzat que la creativitat humana és una cosa única (o almenys això intentem creure). Requereix consciència, intencionalitat i especialment requereix una biografia, una història personal i individual. Darrere de cada obra cultural elaborada per un humà, hi ha un procés i un temps de treball que moltes vegades és més valuós i important que el resultat mateix. Per escriure un llibre, potser calen mesos o fins i tot anys. La IA, en canvi, pot fer-ho en uns minuts. Però…  què canvia envers els lectors?

Article publicat a Cultura Digital, clica aquí per accedir a l’article sencer