Es llegeix menys, molts menys; els nivells de concentració davant d’un llibre han caigut a mínims històrics i els textos —especialment la no ficció— es comprèn amb prou feines —per què parlar de la poesia?—. Què ha canviat d’un temps ençà? Què ha fet que els nivells de lectura, concentració i comprensió estiguin per terra? La resposta la coneixem tots: El gadget que tenim al costat de nosaltres, aquesta amenaça que s’ha incrustat com un apèndix dels nostres dits, enmig de totes les coses: damunt la taula davant la que ara ens asseiem, ocult a la butxaca de la jaqueta o els pantalons, sonant, vibrant, robant-nos l’atenció i la vida a cada segon. Aquest gadget, el nostre telèfon i sofisticat telèfon mòbil, s’ha tornat ara més perillós perquè conté dins d’ell una suposada intel·ligència artificial encara en bolquers que en uns anys ho revolucionarà tot i l’horitzó d’incertesa del qual no arribem ni de bon tros a entreveure.

A les Converses de Formentor, per centrar l’assumpte, aquests dies s’ha debatut sobre el paper que la intel·ligència artificial té i tindrà al món de l’edició. Els ponents van sortir del debat convençuts que la polèmica no ha fet res més que començar. A Aranjuez es va posar sobre la taula els avantatges econòmics i funcionals que la IA pot portar al món de l’edició: potser en uns anys no necessitarem escriptors perquè la màquina, en pocs minuts, ens escriurà una novel·la capaç de barrejar gèneres tan dispars com el noir, el realisme màgic i la comèdia sexual; realitzarà el disseny i la il·lustració de portada; traduirà el text amb gust per al lector estranger; s’ocuparà de complir totes les tasques administratives —cada cop menys— del seu amo i promocionarà amb extraordinària penetració el nou producte en unes xarxes socials que coneix les mil meravelles. La cara b daquesta perspectiva és que lhome i la dona ja no serem necessaris.

La periodista Berna González Harbour, que ha exercit aquest any de relatora a les Converses de Formentor, va enviar aquest dilluns al matí als participants de la trobada un decàleg amb algunes receptes fetes d’esperança. Són aquestes: és irrenunciable el paper de l’editor, insubstituïble, irreemplaçable; és bo jugar amb la imprevisibilitat, amb la fortuna de trobar el llibre, el text humà capaç de trencar amb la dictadura dels algorismes; no podem renunciar a les xarxes, és clar, però res no substituirà la festa d’esperar hores perquè ens signi el llibre estimat el seu propi autor; nens i joves han de ser l’obsessió de tot editor: n’és el regne del cel i les lletres; no tot s’hi val: hi ha llibres que desperten dolor i altres alegries. Quedem-nos amb els primers i deixem de ferir sensibilitats; què tal una nova etiqueta tipus: Edició humana en tot el procés; sempre hi haurà una elit que reclami l’artesania del llibre: aquest nínxol està garantit; els nous formats com l’audiollibre continuen creixent; recuperem l’orgull de ser europeus, de creure en l’excepcionalitat cultural a diferència del que fan els nord-americans: no a la cultura Netflix; i finalment: que les regnes de la IA no deixin mai de ser a les mans de les persones.

Article publicat a PublishNews, clica aquí per accedir a l’article sencer