Elisa Buletti

De la mateixa manera que Alícia al país de les meravelles, que corre el risc d’ofegar-se en les seves pròpies llàgrimes, les noves generacions —i no només elles— semblen buscar cada cop més productes culturals que evoquin tristesa i emoció, com ara pel·lícules, música i, sobretot, llibres. L’expressió “llibres que et fan plorar” és tendència en línia i ha trobat terreny fèrtil a TikTok, on milers de joves lectors comparteixen les emocions provocades per la seva lectura: #booksthatmademecry té més de 370.000 publicacions relacionades, #sadbooks en té més de 150.000, a les quals s’hi afegeixen totes les variacions de hashtags similars. Però, per què a la gent li encanta submergir-se en històries que els fan patir? Per què busquen la tristesa?

Una breu història del plor als llibres

La relació entre la lectura i les llàgrimes té arrels ancestrals i recorre la història de la novel·la. Un article del New Yorker explica que al segle XVIII, quan la novel·la encara era una forma literària naixent, el plor era un signe de la virtut del lector. “Les novel·les ‘sentimentals’, plenes d’escenes commovedores, oferien als lectors l’oportunitat d’expressar els seus sentiments més íntims, demostrant sensibilitat al sofriment dels altres”, informa el diari. Després, al segle XIX, el significat de les llàgrimes en la literatura va divergir en dues direccions: d’una banda, les novel·les victorianes utilitzaven l’emoció per inspirar alguna forma de canvi social; de l’altra, la novel·la “sensacional” —creada amb l’objectiu d’impactar i provocar reaccions físiques— va demostrar que les emocions fortes podien ser plaents en si mateixes, anticipant-se a la novel·la moderna. Al segle XX, l’emoció es va tornar més estètica i controlada: Nabokov va exhortar els lectors i les lectores a “gaudir amb llàgrimes i calfreds”, canviant el focus del sentimentalismo a la satisfacció artística.

Motivacions psicològiques

Verywell Mind, un portal en línia que ofereix informació i suport en l’àmbit de la salut mental, pretén explicar els motius pels quals la gent busca històries tristes. Des de pel·lícules tristes fins a novel·les tristes, les històries dramàtiques connecten les persones amb les seves emocions, permetent-los sentir gratitud per allò que consideren valuós o significatiu: és una manera d’experimentar alguns dels aspectes beneficiosos de la tristesa sense estrès ni ansietat. Quan llegeixes, mires o escoltes una història trista, t’emociona perquè les emocions que evoca simulen les que s’experimenten a la vida real.

«Les obres literàries que ens fan plorar poden ser valuoses per diverses raons», escriu Pepita Sandwich al seu assaig il·lustrat, L’art de plorar (Short Books, 2024; publicat a Itàlia per Sonda amb el títol Piangere. Il potere curativo delle lacrime, traduït per Maria Teresa Milano). «Pot conscienciar sobre un tema específic, ajudar-nos a empatitzar amb els altres entenent com de pesat és el seu dolor, superar estereotips i ampliar la nostra visió del món. També ens pot ajudar a identificar i alliberar emocions que ens frenen i a aprofundir les nostres creences i conviccions». Llegir sobre experiències doloroses ens ajuda a reconèixer i acceptar la nostra pròpia fragilitat, en un context segur i protegit. En submergir-nos en els sentiments dels personatges, es crea un vincle empàtic compartit que ens ajuda a comprendre millor la complexitat de la vida i les emocions humanes.

Article publicat a Giornale della libreria, clica aquí per accedir a l’article sencer