Potser no hem après del passat tant com pensem. Com l’energia nuclear va prometre progrés mentre concentrava poder i suposava un risc per al conjunt de la societat, la intel·ligència artificial (IA) reprodueix avui el mateix esquema sobre les nostres dades, les nostres obres i les nostres vides.
Després de la Segona Guerra Mundial, allò nuclear va aparèixer a l’horitzó de la civilització amb diverses cares: d’una banda, constituïa una força incontrolable i perillosa, de l’altra, una gran promesa d’avenç. Una cosa semblant a com ha sorgit en els nostres dies la IA, o el que és el mateix, el resultat d’aplicar les matemàtiques avançades a la nostra societat.
En el cas del desenvolupament atòmic, es temia pel poder destructiu, es proclamaven els beneficis del seu ús civil i es competia pel domini geopolític. Aquella experiència va acabar en una regulació internacional, encara que els Estats Units es van resistir inicialment a perdre el seu avantatge estratègic, cosa que va dificultar els primers intents de cooperació global, per evitar catàstrofes, regular-ne l’ús i evitar monopolis perillosos. Tot això sona familiar, oi? Hi ha moltes similituds amb allò que estem vivint avui amb el desenvolupament de la IA.
Amunt i avall de l’algorisme: on són els autors i editors?
Estem acostumats a veure —i els escriptors i editors a patir— com el relat del «progrés tecnològic» ha justificat una realitat perillosa: l’existència d’uns quants de privilegiats que, situats «damunt de l’algorisme», extreuen dades i obres alienes per incrementar-ne els beneficis, mentre que altres col·lectius viuen «sota l’algorisme». Entre aquests darrers hi ha els autors i editors de publicacions escrites, que, en aquest context, sobreviuen o intenten sobreviure, a la frontera d’un territori del qual s’extreuen els recursos imprescindibles per a aquest «progrés».
En aquesta nova divisió entre capital i treball, mentre els primers controlen la tecnologia i se’n beneficien, els segons alimenten aquests algorismes sense rebre una retribució a canvi. Fins i tot, hi ha països que prioritzen el creixement tecnològic ―ara som a l’era de la IA― per sobre de tot, assumint que és millor «robar» primer ―apropiant-se de forma massiva sense permís de dades i obres protegides― i, només en alguns casos, compensar després aquests «pecats» mitjançant una mena de mecenatge potenciat per la seva escala.
Aquesta lògica no és nova: respon a l’acció de l’anomenada mà invisible del mercat, associada al liberalisme econòmic en una versió supervitaminada, com diria Super Ratón. Aquesta forma d’actuar ha servit històricament per beneficiar els qui, tot i no ser el seu objectiu principal, contribueixen mitjançant les seves actuacions a danyar el conjunt de la societat.
No és una idea nova. Aquesta pràctica ja va ser qüestionada per grans científics com Albert Einstein, que el 1949 va escriure que: «el capital privat tendeix a concentrar-se en poques mans, en part a causa de la competència entre capitalistes i en part perquè el desenvolupament tecnològic i la creixent divisió del treball fomenten la formació d’unitats de producció més grans a costa de les més petites. El resultat d’aquests desenvolupaments és una oligarquia del capital privat, l’enorme poder del qual no pot ser controlat eficaçment ni tan sols per una societat política organitzada democràticament».1
La colonització digital
Al món dels drets d’autor, hem observat un comportament una mica similar amb l’anomenat «liberalisme tecnològic», en què les empreses tecnològiques i algunes administracions públiques actuen sense límits. Quan troben certes restriccions al seu model de negoci, encara que només siguin virtuals, comencen a expandir-se i a colonitzar nous territoris. I amb això continuen ampliant el negoci, saltant de jurisdicció a jurisdicció.
Aquests territoris poden ser, per exemple, les dades o els continguts generats pels usuaris ―suposadament cedits altruistament a les plataformes― o les obres protegides per drets d’autor. Així, reprodueixen dinàmiques similars a les dels antics imperis, que extreien recursos de forma parasitària, no mutualista ni comensalista.
Davant d’aquestes praxis, l’experiència demostra que només les accions col·lectives dels afectats han pogut frenar aquest tipus de situacions. Sempre, gràcies a la col·laboració i la solidaritat que es genera entre ells, principis vitals en aquest tipus de processos, i amb el suport de polítics innovadors, periodistes de recerca i associacions i organitzacions de treballadors que van poder desenvolupar la seva feina en un clima de seguretat psicològica. Un exemple recent és la demanda guanyada d’AMI a Meta
Equilibri d’interessos per al bé comú
La cruïlla actual de la IA, dibuixada en un nou parany de Tucídides, s’ha de solucionar mitjançant el desenvolupament d’un model estable de creixement d’aquest model polític, econòmic, cultural i social (MPECS).
En aquest nou panorama, el parany es reflecteix en un ràpid avenç tecnològic davant d’estructures socials i econòmiques que no tenen les «eines» per gestionar-lo, com passa en l’àmbit dels drets d’autor. Els autors i editors s’estan enfrontant a un escenari on les empreses tecnològiques, aprofitant la seva capacitat d’inversió i de control de la informació, es poden apropiar continguts protegits de forma massiva sense que hi hagi «principis» que protegeixin els seus drets de propietat intel·lectual, o ocultant els que existeixen, reproduint els patrons anteriors insostenibles i d’augment de la desigualtat.
Per això, cal que en aquest àmbit s’estableixi un nou contracte social que reconegui drets reals a tots els col·lectius afectats, inclosos els autorals i les editorials. I seguint la lògica històrica, convé recordar les idees de Keynes que van inspirar polítiques de protecció social i regulació econòmica ―aplicades al New Deal―, que va permetre establir límits clars al que les grans empreses podien fer amb la feina dels altres. No es tracta de regular en excés. Es tracta de fer-ho bé.
Avui, a l’era de la IA, necessitem un marc similar que eviti que el progrés tecnològic beneficiï només uns quants, que protegeixi la ciutadania dels riscos que suposa aquesta eina informàtica i, per descomptat, també els autors i editors. Com ja va advertir Einstein, els avenços tecnològics i científics només es poden considerar autèntics èxits si ajuden la humanitat a superar el seu actual model de desenvolupament depredador i a garantir les necessitats bàsiques de tota la societat.
Drets d’autor i innovació tecnològica
I si, com a societat, volem potenciar el creixement tecnològic, hem de ser crítics amb els factors que ho incentiven i amb els que el penalitzen. La innovació, estretament lligada a la competència ―com més competència, més innovació, competència que sembla no haver existit fins ara (qüestió davant del qual la vicepresidenta Teresa Ribera està intentant actuar)― i a la difusió del coneixement, és al cor d’aquests processos.
Però aquesta innovació no és possible sense els incentius que ofereixen els drets d’autor, que protegeixen els qui creen, editen les obres per als lectors i regulen l’activitat dels qui se’n beneficien sense aportar creativitat. És important tenir en compte que el futur de la cultura escrita dependrà de les decisions i accions que prengui la societat en conjunt sobre aquesta situació.
Precisament, si a innovació ens referim, convé distingir entre la bàsica, que cerca coneixement pel coneixement mateix, i l’aplicada, que tracta de resoldre problemes concrets usant aquesta informació. A la investigació aplicada, els models Open Source que teòricament poden tenir avantatges per prevenir monopolis legals s’utilitzen a la pràctica per consolidar aquests monopolis. És com regalar les impressores i cobrar pels cartutxos: les tecnològiques conserven la capacitat de dominar l’ecosistema, la infraestructura, el talent, la influència o fins i tot la sobirania digital, depenent d’on fixin el camp de captura del valor. A més, els actors de la investigació aplicada solen aprofitar la part de l’Open Source que més els convé, sense considerar les «motxilles» o externalitats negatives que deixen el conjunt de la societat i que, com en el cas del Dieselgate, que va afectar principalment una gran empresa europea, sí que es van corregir impulsades per processos als Estats Units.
En aquest cas, si els pressupostos no són un obstacle per a la recerca bàsica, la pràctica ens demostra que, malauradament, sí que són una excusa per reconèixer la remuneració justa per la reutilització de les publicacions d’escriptors i editors, que generen la matèria primera indispensable en les dues activitats. Especialment quan parlem d’Administracions Públiques.
La paradoxa del desenvolupament tecnològic
Estem veient com les tecnologies contribueixen desproporcionadament al deteriorament del medi ambient ja que la ràtio de progrés tecnològic sempre es mou per sota de la ràtio de finalització dels recursos naturals.
La paradoxa de la IA i altres tecnologies rau que el seu desenvolupament necessita grans quantitats d’energia, inversió i estabilitat, mentre que el seu model de negoci és, per naturalesa, d’empenta i caiguda fins a l’arribada de la nova onada tecnològica.
No podem pensar únicament a acomodar el món als nous models matemàtics, com passa amb la IA, i menysprear les Humanitats i el treball dels autors i editors que les sustenten. Tres de les principals actituds per a l’ocupabilitat futura seran la curiositat, la responsabilitat i la selecció de continguts ―la curadoria―. Aquestes competències defineixen la tasca dels escriptors, a través de l’exposició a allò desconegut, el sentit del propòsit i el pensament crític, i en la dels editors, mitjançant el coneixement profund, el criteri propi, la capacitat narrativa, la contextualització i la intenció.
Qui es beneficia de la vida textual d’autors i editors?
En la situació actual, tenint en compte l’ús que els models d’IA fan de la cultura escrita, alguns economistes consideren que les dades i les obres d’autors i editors compleixen avui el mateix paper que el treball feia el 1935; són la base de la productivitat i l’acumulació de capital de les empreses tecnològiques.
Si això és així, els escriptors, traductors i editors ―que durant anys han estat tractats com els antics treballadors explotats als Gulag― han «col·laborat» pel bé comú amb la seva feina en la «modernització industrial digital» o en el seu intent, però a canvi del que podríem anomenar la seva «vida textual», lliurant-ne el coneixement, la creativitat i l’esforç al sistema sense rebre una retribució.
I, si volguéssim aprendre de l’experiència passada, no caldria recuperar la iniciativa d’establir condicions d’utilització del treball creatiu de manera similar a les que es van implantar entre els anys 40 i 70, quan el treball es considerava un factor «desitjat» de la industrialització i va permetre equilibrar la redistribució de la riquesa davant del capital que actualment viuen «a sobre de l’algorisme»?
En aquest context, no seria obligatori utilitzar un percentatge mínim de la base cultural de la nostra societat en els sistemes que donen servei a la nostra comunitat? S’entrenen les plataformes que operen als Estats Units o la Xina amb dades i obres «natives» o amb altres països amb valors europeus? I a Europa? Quines són les conseqüències?
Quin és l’espai digital de la cultura escrita?
Com bé explicava Richard Sennet, sociòleg i autor de nombrosos estudis sobre treball, societat i urbanisme, a la seva obra Els usos del desordre, els espais físics creats durant l’era de la industrialització no afavorien el desenvolupament de la identitat adulta, cosa que va portar a replantejar la forma de dissenyar les ciutats. Què ha passat amb el disseny dels espais digitals, desenvolupats sota l’únic objectiu de maximitzar beneficis? És que l’espai digital compleix avui el mateix paper que abans tenia l’espai físic?
Si, com sostenia Sennet, la ciutat era un estat mental, això significa que l’espai digital s’ha convertit també en un nou espai mental? L’autor assenyalava a més que la línia que separava l’esclavatge de la llibertat a les comunitats pròsperes depenia del tipus de transició de l’adolescència a l’edat adulta. És aquí on l’Educació té un paper clau, així com els continguts editorials que s’hi utilitzen i, per tant, també els seus autors i editors. La IA, per potent que sigui, mai no podrà substituir els nostres llibres i els nostres mestres.
Per aquest motiu ens hauríem de preguntar si estem acompanyant aquesta transició amb obres profundes, coherents, rigoroses i reflexives, o estem prioritzant únicament l’accessibilitat, la velocitat i l’actualització constant.
Tenint l’oportunitat de rellegir els treballs realitzats per a l’Observatori de la Sostenibilitat de la Cultura Escrita2, hom té la sensació que potser no hem après tant del passat. Només cal observar que, si les Administracions Públiques reduïssin en un 1 % la valoració que la ciutadania dona a les seves males pràctiques en la reutilització d’obres d’autors i editors, la pirateria es reduiria un 0,57 %. A més, en aquelles comunitats autònomes on els ciutadans consideren que les males pràctiques provenen de les administracions públiques, hi ha un nombre més gran de pirates «normalitzats».
Tot i aquesta realitat, seguim enfocant-nos a desenvolupar solucions basades en polítiques de dissuasió tradicionals ―por del càstig―, sobreestimant l’efecte de factors com la probabilitat de detecció i subestimant-ne d’altres com la normalització de la pirateria. La ciutadania maneja altres codis, cosa que demostra que aquestes polítiques no són eficaces.
Tampoc no s’implementen en l’educació mesures que visibilitzin el cost social d’aquestes conductes, com l’afectació a la diversitat cultural o la desaparició de la remuneració d’escriptors, traductors i editors, tot i que la Directiva 2004/48 obliga a l’article tercer als Estats a establir mesures, procediments i recursos EFECTIUS, proporcionats i dissuasius per garantir el respecte. ¿Paguen les Administracions Públiques per la reutilització de les obres derivades del treball d’escriptors i editors als seus governs? A Espanya, generalment no.
Recordem-nos del passat, abans que la nova narrativa econòmica recolzada en celebritats com Sam Altman i sota el propòsit de la seguretat per a la humanitat (recordem que, segons Robert J. Shiller, un altre Premi Nobel, les narratives econòmiques prosperen impulsades per celebritats i gràcies a qüestions d’interès humà) devaluïn la percepció actual que els documents produïts per IA traductors3.
- Einstein, A. (1949). Why Socialism? Monthly Review, 1(1). Recuperado de https://libcom.org/article/einstein-capitalism
- Observatorio de Cultura Escrita (2025). Sitio web del Observatorio de Cultura Escrita: https://www.observatorioculturaescrita.org
- The Artificial Intelligence Disclosure Penalty: Humans Persistently Devalue AI-Generated Creative Writing. Recuperado de https://psycnet.apa.org/fulltext/2027-12675-001.html
Article publicat al web de CEDRO, clica aquí per llegir l’article original
