Article del blog de Guillermo Schavelzon
«Lentament, els valors del màrqueting són interioritzats per escriptors, crítics, lectors i editors. El màrqueting s’introdueix en l’escala de valors d’allò literari», va escriure fa cinc anys l’editor Constantino Bértolo a Una poética editorial (Trama). Avui, aquesta observació ens permet una nova lectura: ja no és només el màrqueting el que s’ha incorporat a l’escala de valors de la literatura i de l’autoria, sinó també l’algoritme.
Cap escriptor no resta indemne al que passa al seu voltant. Tot acaba influint en allò que escriu. Conec autors que treballen en un ordinador sense connexió a internet per aïllar-se de les xarxes socials, dels cercadors, dels missatges i del soroll exterior. Però ni tan sols així és possible. Ningú no es pot desconnectar dels seus editors, de les converses amb altres escriptors, de les vendes dels seus llibres, de les llistes dels més venuts o de les novetats que apareixen a les llibreries. Tota aquesta informació acaba modelant, d’una manera o altra, la percepció de la literatura. L’escriptura no sembla possible en una illa deserta.
Fins ara, aquestes influències eren múltiples i disperses. Avui, però, una d’elles adquireix un pes extraordinari: l’algoritme que organitza el descobriment, l’autoedició, la recomanació i la venda de llibres.
Aquesta és la tesi que desenvolupa Mark McGurl a La novel·la en l’era d’Amazon. Un llibre que, en llegir-lo, em va fer tenir la sensació de reconèixer alguna cosa que feia temps que estava passant sense que acabéssim de posar-hi nom: Amazon no només ha transformat la manera de comprar i vendre llibres, sinó que està modificant les condicions en què s’escriuen, es publiquen i arriben als lectors.
McGurl situa aquest canvi en una perspectiva històrica. Si la impremta va fer possible la novel·la moderna, el diari va donar origen al fulletó del segle XIX i les grans editorials del segle XX van consolidar el fenomen del best-seller, Amazon inaugura una etapa diferent. Per primera vegada, una sola empresa reuneix funcions que abans estaven repartides entre molts actors: editor, llibreter, distribuïdor, sistema de recomanació, plataforma d’autopublicació i dispositiu de lectura. Aquesta concentració li atorga un poder inèdit per influir sobre l’ecosistema del llibre.
La transformació no afecta únicament la circulació de les obres. També modifica la manera com els lectors les descobreixen i les trien. Tenir un llibre entre les mans permetia reconèixer-lo per la mida, el disseny, el paper o la ubicació en una llibreria. Reduït a una miniatura en una pantalla, aquestes referències desapareixen i són substituïdes per recomanacions automàtiques, classificacions, ressenyes i puntuacions generades per algoritmes. Si una part creixent dels llibres es compra d’aquesta manera —gairebé el 50% del total—, resulta difícil pensar que aquesta nova lògica no acabi influint també en els qui els escriuen.
No tots els escriptors responen de la mateixa manera a aquestes forces. Tampoc no es tracta d’una decisió conscient. Precisament aquí rau l’eficàcia de l’algoritme: actua com una forma de condicionament silenciós. No obliga ningú a escriure d’una manera determinada. Modifica, a poc a poc, l’entorn en què cada escriptor imagina què mereix ser escrit.
Durant segles, el principal problema d’un escriptor consistia a aconseguir que un editor acceptés publicar la seva obra. Avui passa el contrari: publicar mai no havia estat tan fàcil; el que és difícil és aconseguir visibilitat enmig d’una producció pràcticament infinita. La competència ja no consisteix només a escriure un bon llibre, sinó a aconseguir que aquest llibre aparegui davant dels ulls d’un lector.
El canvi decisiu consisteix en el fet que l’algoritme comença a ocupar el lloc que durant bona part del segle XX exercien els crítics, els suplements culturals, els llibreters, els professors i, en certa mesura, els mateixos editors. Tots ells exercien un judici. L’algoritme no jutja: calcula. Substitueix la mediació cultural per una mediació estadística.
McGurl no sosté que els escriptors escriguin obeint l’algoritme. La seva tesi és més subtil i, precisament per això, més inquietant. Els llibres que funcionen millor dins de l’ecosistema digital acaben convertint-se en models visibles d’èxit i, a poc a poc, certes característiques tendeixen a reproduir-se. No perquè produeixin una literatura millor, sinó perquè obtenen millors resultats.
Entre aquests trets hi trobem inicis que atrapen el lector des de la primera pàgina, capítols breus, un ritme narratiu constant, personatges fàcilment recognoscibles, finals satisfactoris i sèries que prolonguen una mateixa història al llarg de diversos volums. Són recursos que augmenten la previsibilitat i afavoreixen la continuïtat de la lectura. El mateix KDP (Kindle Direct Publishing) incentiva les sèries perquè cada llibre ajuda a vendre el següent.
El sistema de remuneració dels autors també empeny en aquesta direcció. En els models de subscripció de Kindle, que ofereixen accés lliure a un milió de llibres en castellà per 9,99 dòlars al mes, els drets d’autor es paguen segons el temps efectivament llegit, de manera que mantenir l’atenció del lector deixa de ser únicament una aspiració literària per convertir-se també en una condició econòmica. Només el gener de 2026, KDP va pagar 60 milions de dòlars en drets als autors o a les seves editorials.
Res de tot això obliga a escriure d’una manera determinada. Però va desplaçant, gairebé imperceptiblement, la idea de què significa escriure una novel·la que tingui èxit. L’adaptació no sol ser conscient. Com passa amb qualsevol transformació cultural profunda, acaba interioritzant-se.
