Entrevista a Gonzalo Pontón: “Potser no volen que la gent aprengui”, El Nacional

Article del Gustau Nerín publicat El Nacional el 22 d’octubre del 2019. Fes clic per veure l’article original

El historiador i editor Gonzalo Pontón rebrà el títol de doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) aquest dimarts, 22 d’octubre. D’aquesta forma, la comunitat acadèmica vol reconèixer a un editor de referència, que va fundar l’editorial Crítica, que va passar per Ariel i per Paidós, i que ara porta Pasado & Presente. L’entrevistem al seu despatx de l’editorial, que porta amb l’ajuda dels seus fills, i en la que continua treballant, amb tanta passió com coneixement.

Perquè algú es dedica a fer d’editor?

He passat 55 anys treballant al món editorial, des que en tenia 20. Jo puc parlar de la meva experiència, com a editor de llibres de ciència, i puc parlar només d’aquest sector… Hi ha una cosa a la que jo sempre li dono voltes: la meva tasca editorial està totalment connectada amb un intent de trametre informació i reflexió al país. Jo he tractat de construir una mena de mosaic, amb llibres d’història, però també tota mena de llibres de ciència, política, economia… He intentat fer una proposta de coneixement, de formació cap a la societat espanyola… La meva intenció és aquesta. Després, hauré aconseguit el que hauré aconseguit.

No deu ser fàcil vendre llibres de ciència…

Tot aquest sector del llibre està vinculat a un mercat (perquè l’editor ha de pensar en el mercat) que és molt inelàstic, molt més que la ficció… Què vull dir? Els grans editors del segle XVIII que publicaven llibres de ciència (filosofia, sobretot), feien unes tirades de 1.500 a 2.000 exemplars. A Espanya, a l’època, hi havia uns 7.000.000 de persones, amb una taxa d’analfabetisme del 85%. I el país no tenia estructures de distribució de llibres: els venien els marxants de porta a porta. 300 anys després, amb una població de 46 milions, amb una taxa d’analfabetisme menyspreable, i amb una increïble infraestructura d’informació i comunicació i de venda de llibres, les vendes continuen essent les mateixes. I això no passa a cap altre país civilitzat d’Europa. És un element per a reflexionar. També hem de pensar com pot ser que a Espanya es publiqui tant com a Alemanya si tenim el mercat que tenim. Abans teníem l’excusa del mercat llatinoamericà, i es creia en l’encanteri de les vendes americanes… Però això és mentida. On van a parar els llibres que no s’han venut, que són milions?

La crisi va perjudicar especialment al sector del llibre?

Quan es va produir la recessió del 2008, la caiguda en la venda de llibres va arribar al 40%. En el que es considera la recuperació, només s’ha recuperat la meitat del públic perdut, a nivell de gremi… Cal reflexionar sobre això. S’ha d’intentar comprendre què es pot fer… Sobretot si hi afegim que hi ha un quadre fosc i preocupant a nivell educatiu, tot i que aquesta no sigui una preocupació dels polítics. La formació de la societat d’un país em sembla prou important perquè se li dediqui més atenció per part dels governs. Cada govern, del color que sigui, ha fet un pla d’educació diferent… Això vol dir que no tenen clar quina educació s’ha de facilitar a la gent. En la meva modesta opinió, tots els ministres s’han trobat amb el mateix dilema: ensenyem als alumnes a ser persones o a buscar feina? No han fet el primer, i si han optat pel segon han fracassat. Diuen: “aquesta és la generació més preparada de la història”; però és la més titulada, no la més preparada… Hi ha un gran autoengany… El problema de la formació, aquí, em sembla gravíssim.

La creació de coneixement és un camí insegur cap a la igualtat, però potser és l’únic que hi ha

Perquè creu que passa això?

La creació de coneixement és un camí insegur cap a la igualtat, però potser és l’únic que hi ha. I tinc la sospita que això que ens està passant no és una casualitat. Potser no volen que la gent aprengui. És com en temps dels filòsofs il·lustrats, que no volien que els pagesos aprenguessin a llegir, perquè si no, deixarien el camp i no treballarien…

Definien Crítica com una editorial “per a la cultura necessària”. Perquè aquest títol?

“Cultura necessària” és una expressió que solia usar Vázquez Montalbán. Jo als 20 anys vaig començar a treballar a Ariel, on vaig passar totes les desgràcies de publicar en el franquisme, la censura i tot. I quan Franco s’estava morint vaig buscar finançament per fundar una editorial més arriscada, on es pogués publicar el que fins aleshores no s’havia pogut editar. I Crítica va sortir el 1976, gràcies a l’ajuda de Joan Grijalbo… Fins que el 1998 la van comprar uns italians, per després passar a José Manuel Lara. Ell em va posar a la direcció de Paidós i Ariel, que vaig compaginar amb la direcció de Crítica, que sempre  he dirigit personalment.

Edito allò que crec que la gent necessita per intentar interpretar el món

Ha reclamat sovint la necessitat de “crear pensament. Aquest és l’objectiu de Pasado & Presente?

És aquesta intenció, la mateixa que ja tenia a Crítica. Volia rescatar obres clàssiques que estaven vigents i trobar el bo i millor dels llibres que es publiquen a tot el món. Buscava títols d’història, òbviament, però també d’economia, de ciència, de filosofia… Edito allò que crec que la gent necessita per intentar interpretar el món. I si hi ha algú que intenti canviar-lo, allà ell. Espero que li vagi millor que a mi, que vaig intentar acabar amb Franco i es va morir al llit. El fet de pensar per un mateix dona llibertat i capacitat de comprendre aquest món. Si la gent no pensa, no reflexiona, és difícil que el món millori.

No creu que perquè la gent aprengui cal primer que vulgui aprendre?

Sí. He publicat uns 2.500 llibres a la meva vida, i quan es parla de les fake news i dels problemes per distingir la veritat de la mentida als mitjans, penso que en tot això hi ha un punt de peresa, una peresa que s’ha de vèncer. Perquè tot està als llibres. Quan aquest animal de l’Ortega Smith diu que les 13 Roses violaven i aquestes bestieses, cal destacar que s’ha publicat, amb moltes proves, que això no va ser així. Si algú es creu aquest senyor és, com a mínim, perquè té mandra de llegir… Si fóssim un poble civilitzat la gent diria que això és un disbarat, no caldria que els diaris ho fiquessin a portada. Seria tan bèstia com si digués que no cal respirar… Aquesta gansada surt als mitjans perquè aquests són conscients de la gran ignorància de la gent. Hi ha molta gent que vota Vox, o el PP o Ciutadans que s’han cregut sincerament el que diu Ortega Smith, però ho fan perquè no tenen coneixement. I aquesta manca de coneixements existeix a Espanya, i existeix a Catalunya, no ens penséssim que som millors…

Després de dedicar una vida al coneixement, em sento frustrat

Segueix llegint aquí

2019-10-23T09:32:00+00:00 11 octubre, 2019|Categories: És notícia|Tags: , , , |
2019-10-23T09:32:00+00:00 11 octubre, 2019|Categories: És notícia|Tags: , , , |